Per a la pràctica
d'un exercici, a nivell pulmonar, es necessita sobre tot de l'acció dels
músculs respiratoris que, més o menys entrenats, efectuïn els
moviments pertinents per condicionar l'entrada i la sortida d'aire. Al mateix
temps però, aquesta musculatura precisa d'oxigen (O2) per poder efectuar
la seva activitat. Aquest oxigen captat en el pulmó procedent de
l'atmosfera és bombejat pel cor, i a través de l'artèria
aorta i les artèries més perifèriques arriba finalment als
músculs. (figura 1)
Els pulmons capten I'oxigen de l'atmosfera i
a través dels bronquis, i arriba a nivell dels alvèols, que són
unes petites esferes envoltades de capilars sanguinis (Figura 2). Un cop allà
l'O2 travessa la paret de l'alvèol i del capilar per difusió,
penetrant en els hematies o glóbuls vermells que circulen pels capilars
sanguinis que envolten cada alvèol (Figura 3). Si estenguéssim en
superficie totes aquestes 300.000 petites esferas alveolars, que tenim
perfectament empaquetadas en els pulmons, I'àrea d'intercanvi de gasos
ocuparia I'extensió d'un camp de bàsquet.
Com es fa perqué
l'aire entri dins els bronquis i els alvèols? L'entrada d'aire es
produeix com a conseqüència de l'acció de la musculatura
respiratòria, que en contraure's aconsegueix augmentar el diàmetre
de la caixa toràcica, determinant així una pressió en
l'interior dels pulmons inferior a la pressió atmosfèrica
exterior, cosa que condicionarà l'entrada d'aire
El múscul respiratori més important és el
diafragma, que contribueix al 80% de I'ompliment inspiratori dels pulmons.
Aquest múscul està disposat en forma de paraigües sota d'ambdós
pulmons, i gràcies a la seva part muscular disposada en posició
perifèrica i vertical, efectua un moviment de dalt a baix arrossegant
consecutivament la pleura i els mateixos pulmons, la qual cosa determinarà
un augment de volum pulmonar, i per tant una baixada de pressió al seu
l'interior i com a conseqüència, es produirà un efecte de
succió de l'aire exterior (és un mecanisme semblant a I'entrada
d'aire al deixar de comprimir una esponja). Els altres músculs
respiratoris (pectorals, intercostals, etc.) amb la seva contracció únicament
contribueixen en un 20% a I'ompliment inspiratori pulmonar.
En repòs,
el volum corrent d'aire que entra a I'interior dels pulmons en cada inspiració
és de 1/2 litre (500 mL), i com que respirem unes 16 vegades per minut,
cada minut entren uns 8 litres d'aire. Aquesta ventilació/minut, durant
un exercici intens pot arribar a 100 litres/minut ja que I'individu pot efectuar
45 o més respiracions cada minut i de més profunditat (volum).
Així doncs, per arribar a aquestes xifres, que l'atleta d'èlit
inclús supera, cal tenir la musculatura respiratòria en bones
condicions. Per aconseguir una màxima eficiencia, cal doncs tenir la
musculatura respiratoria ben preparada, cosa que podem aconseguir amb un
exercici quotidià regular, és a dir, amb I'entrenament.
En circumstàncies d'anormalitat, com és en el cas d'una
malaltia, el trànsit de l'aire a l'interior dels pulmons es pot veure
dificultada per la Lellisténcia, que aquest aire troba durant el seu pas
a través deis bronquis (tubs) més o menys estrets. A I'ésser
més estreta la circumferància o calibre dels bronquis, la despesa
energética deis músculs per fer que l'aire discorri a través
seu , haurà d'èsser més gran, i per tant s'haurà de
fer un esforç addicional, condicionant una major fatiga; és el que
succeeix en l'asma bronquial i en d'altres circumstàncies. En efecte,
algunes circumstàncies contribueixen igualment a l'augment de les resistències
de les vies aéries, el tabac per exemple és una d'elles. Se sap
que tant en fumadors com en individus no habitualment fumadors, la inhalació
durant 5 minuts de 15 inhalacions d'una cigarreta produeix, per estretament deis
bronquis, un triple augment de les resistències de les vies aéries.
Per altre part, i molt més important encara, és el coneixement
que en 2 de cada 5 fumadors habituals, es produirà a la curta o a la
llarga, una malaltia de les vies aéries respiratòries anomenada:
malaltia pulmonar obstructiva crónica: MPOC (per entendre'ns la coneguda
com a bronquitis crónica) que, a més a més d'augmentar
progressivament la resistencia al pas de l'aire com a conseqüència
de la inflamació de les vies aéries, s'acompanya d'emfisema
(destrucció deis alvéols), fet que contribueix encara més a
proporcionar una major dificultas a la ventilació pulmonar.
L'altra
circumstància que produeix un augment de les resistències de les
vies aéries i que ens interessa comentar és l'asma bronquial, una
malaltia inflamatòria de la paret i sobre tot de la mucosa que entapissa
l'interior dels bronquis, que conseqüentment produeix una disminució
del calibre i per tant una dificultat de pas de ¡'aire. Aquesta malaltia
que afecta un de cada 10 individus, dificulta doncs la pràctica esportiva
a una part important de la població. Pensem que val la pena conéixer-la
bé, doncs essent que el seu tractament és molt efectiu, permetrà
a I'individu realitzar sense problema qualsevol esport, inclós esports
d'alta competició.
Així doncs, quan comprovem que als pocs
minuts d'iniciar un exercici intens un determinat individu presenta dificultat
en respirar, a vegades acompanyada de xiulets al pit, pensarem que es possible
que pateixi asma d'esforç. A vegades aquest individu ja haurà
estat préviament diagnosticat d'asma, mentre que d'altres cops, el mateix
no sap que pateix aquesta malaltia. Cal remetre aquests casos a un
especialista, que mitjanrant una simple prova respiratoria (espirometria) el
diagnosticarà d'asma. En alguns casos per diagnosticar acuradament asma
d'esforç, pot precisar la pràctica d'una determinació
espirométrica abans i una altra després d'un exercici, comprovant
un descens del volum respiratori en la segona determinació d'aquesta
prova, es pot realitzar inclús sobre el terreny, emprant un petit aparell
de butxaca que s'anomena: medidor del pic de fluxe o "peak flow meter'
Els
exercicis que desencadenen asma amb més facilitat són la carrera
lliure i el ciclisme, és a dir, els que requereixen un esforç
continuat, mentre que el tennis i el bàsquet són menys asmógens.
El que ho és menys de tots és la natació. És
important tornar a remarcar que molts esportistes d'alta competició
presenten asma d'esforç, i valgui aquests exemples per demostrar que
patir una asma d'esforç no s'ha de considerar com a una condició
per no poder practicar esport, doncs amb un acurat diagnóstic, unes mides
preventives i un tractament adient es podrà realitzar exercici i arribar
si cal a l'alta competició.
El tractament fonamental consisten en
inhalar préviament a I'exercici -uns 10 minuts abans- un broncodilatador,
en forma d'aerosol o bé en forma de pols, en aquest cas administrat amb
el sistema Accuhaler o Turbohaler ,amb aquest sistema obtindrem un óptim
efecte durant 4 hores, i si volem protegir I'individu durant més temps
-fins a 12 hores li administrarem amb el mateix sistema un broncodilatador de
llarga durada. Altres mides no medicamentoses consisteixen en realitzar un
acurat període d'escalfament previ de 15 a 20 minuts realitzant
I'escalfament portant una mascareta de cartró per tal d'inhalar l'aire
escalfat.
Sigui com sigui, el que volem remarcar és que el nen o la persona
adulta amb asma no ha de deixar de fer esport, sinó al contrari, amb ajut
de la medicació o amb altres mides CAL QUE FACI ESPORT COM TOTHOM. -
El
tabac també és la primera causa de malaltia prevenible. Consegüent,
el fumador ingressa més a l'hospital i ha d'anar més sovint al
metge. L'absentisme laboral és 2.5 vegades superior en el fumador
respecte al no fumador.
Deixar de fumar pot no ser tan difícil com
sembla, només cal estar motivat i intentar-ho. No val la pena
desanimar-se sinó s'aconsegueix la primera vegada. La majoria
d'ex-fumadors han fallat en el seu primer intent. Si vol intentar-ho, consulti
el seu metge, ell el podrà ajudar.
Manteniment de la
capacitat pulmonar amb els anys
Per tal d'obtenir un rendiment
esportiu óptim cal, entre d'altres condicions, tenir una correcta
capacitat pulmonar. Està comprovat que a partir dels 30 anys la nostra
capacitat ventilatòria (mesurada en aquest cas per la quantitat d'aire
que expulsem,en el primer segon d'una espiració formada: FEV1; depenent
del sexe i de l'alrada de cadascú és del voltant de 2 a 4 litres)
es redueix o perd anualment uns 30 ml. És a dir que en 10 anys perdrem
300 mL i per tant en 30 anys perdrem quasi 1 litre. Aquesta és la pérdua
normal o fisiológica. El principal factor que condiciona una pérdua
exagerada del nostre volum respiratori és la inhalació del fum del
tabac. En efecte, el fumador i de manera especial un grup específic de
fumadors perden anualment molta més capacitat que eis no fumadors (Figura
g). Per tant si volem conservar la millor capacitat pulmonar possible, el
fonamental és en primer lloc DEIXAR DE FUMAR.
En estudis de grans poblacions, s'ha pogut demostrar (Shahar i altres.
N Engl J Med 1994; 331: 222-33), que els individus que mantenen una dieta alta
en peix, perden cada any menys capacitat que els que no menjen peix. Aquest
efecte protector és degut al contingut d'àcids greixosos
poliinsaturats de la serie n-3; a l'interferir aquest amb la producció de
mediadors de la inflamació, exerceixen un més que probable paper
protector enfront de I'efecte de les substàncies inhalades que poden
produïr inflamació bronquial i en concret poden exercir una certa
protecció davant del fum del tabac. És a dir, que eis fumadors
menjadors de peix desenvoluparien menys dany bronquial i a la llarga menys
malaltia pulmonar obstructiva crónica (MPOC-. bronquitis crónica).
La tonyina, peix blau, sardines, salmó i el peix espasa són
especialment rics en aquests ácids greixosos, peró també
molts altres peixos en tenen quantitats importants. Així doncs, cal
intensificar la ingesta de peix en la dieta per tal de protegir eis nostres
bronquis de la seva eventual inflamació y posterior pèrdua de
capacitat.
També la ingesta d'antioxidants i vitamina C s'ha relacionat
amb una menor pèrdua de capacitat pulmonar en l'adult (Strachan i altres.
Thorax 1991; 46: 624-9) al comprovar-se una major funció ventilatòria
en aquells que mantenen una dieta rica en fruita, envers dels que no menjen
fruita. També en nens s'ha comprovat una major capacitat pulmonar en
aquells que menjen més freqüentment fruita (Cook i altres. Thorax
1997: 628-33); com és sabut la fruita és una de les nostres fonts
d'ingesta de vitamina C. També la vitamina E, un altre antioxidant
present en altes quantitats en la fruita, ha demostrat tenir relació amb
la preservació de la capacitat pulmonar al llarg dels anys (Lindsey i
altres. Am J Respir Care Med 1996- 154: 14014). Tant una com altra vitamina
s'han demostrat també efectivas en la protecció de la bronquitis
crònica i l'asma.
Un altre factor que tindrem en compte és
el d'evitar totes aquelles inhalacions de substàncies que poden produir
una inflamació en les nostres vies respiratòries doncs tota
inflamació comporta la secreció per part de les cél.lules
inflamatòries d'oxidants i radicals liiures que conduiran a la destrucció
de I'elastina, fonamental pel sosteniment de l'arquitectura broncopulmonar. Així
doncs cal evitar els fums de tot tipus, pols i partículas i substancies
volàtils molt oloroses o no, ja que tots ells poden produir un cert grau
d'inflamacíó a nivell de la mucosa bronquial. lgualment intentarem
evitar el contagi del refredat nasobronquial (catarro vulgar) i la grip evitant
el contacte amb les persones refredades.
Per últim, és clar que I'exercici físic al fer
funcionar l'òrgan pulmonar, millora la seva funció, tant perqué
posa en funcionament a alguns petits bronquíols i alvèols que en
repòs poden no ésser necessaris, com perqué durant
I'exercici s'entrenen eis músculs respiratoris, que condicionaran una més
ámplia ventilació. També I'exercici evita que eis músculs
no s'atrofiin i que les articulacions de la caixa toràcica no es tornin rígides
(anquilosi) de manera irreversible.
En conclusió doncs, per tal
de conservar al máxim la nostra capacitat respiratoria al llarg dels anys
hem d'observar les següents conductos: 1.- No fumar. 2.- Menjar peix i
sobre tot diàriament fruita i també verdures crues, i/o ingerir
suplements de vitaminas C i E. 3.- Evitar inhalacions nocives de pols, fums,
olors intenses, etc. i les infeccions bronquials. Finalment,
4.- realitzar exercici físic de manera quotidiana.
|
