|
El cervell regeix
els comportaments i les actituds dels humans. Des dels coneixements actuals és
del tot impensable separar un adequat rendiment de la carcassa muscular del
criteri raonat i de les emocions. Fins i tot en esports on podia pensar-se que
és suficient estar ben dotat per la seva pràctica i un adequat
nivell d'entrenament per a rendir de manera òptima, és fonamental
la força mental, la capacitat pel sofriment, el control de les emocions,
la confiança en un mateix i altres condicions lligades a un adequat
equilibri psicològic.
La pràctica esportiva com a
professió suposa, a més d'una dedicació a un entrenament
especifica, un procés de mentalització que neix en les característiques
de la personalitat. Tots els entrenadors coneixen a esportistes extraordinàriament
ben dotats per un determinat esport que no han respós a les expectatives
prèvies per mancances psicològiques que limitaven la seva
competitivitat. Hi ha qui neix amb poques condicions físiques per a ser
esportista de competició i qui ho fa sense capacitat psicòloga per
l'enfrontament esportiu. Cal admetre que, de la mateixa manera que hi ha límits
en la modificació de les condicions físiques, també n'hi ha
en les psíquiques. Per poder ser esportista d'èlit salen
condicions físiques i psíquiques que permetin treure fruit de
l'esforç de l'entrenament. La correlació de l'esport i la
psicologia la podem contemplar des de dos horitzons: La psicologia ens aporta
dades sobre la correlació entre la ment i el rendiment i, d'altre costat,
l'esport pot repercutir en la vida quotidiana, les actituds bàsicament
esportives poden ser eines fonamentals per a una millor qualitat de vida.
Aquests dos aspectes els tractarem en dos apartats que les anomenem: Ment i
rendiment i Viure esportivament.
MENT I RENDIMENT.
L'equilibri
psíquic es tradueix en respostes comportamentats adequades. La dualitat
cos i ment ha deixat de ser vigent. La filosofia actual ha superat l'ontologia
anímica per passar a la visió de l'humà com a una unitat.
Al marge de consideracions filosòfiques, entendre a la persona com un tot
permet refermar un criteri que fa temps es defensa des de la pràctica
esportiva. El cos, l'equilibri físic, incideix sobre l'ànim i
l'equilibri psíquic, de la mateixa manera que aquest ho fa sobre el
rendiment físic.
Entre els aspectes que destaquen els estudiosos
de la psicologia esportiva cal assenyalar els següents:
*Motivació.
*Personalitat.
*Capacitat
per l'aprenentatge.
*Respostes agressives.
*Capacitat per la decisió
espontània.
MOTIVACIÓ.
La motivació
ens ofereix resposta a la pregunta: Perquè fem una determinada
activitat?. En ella mateixa hi ha implícita i, molt sovint explícita,
la força amb la que l'emprenem. Estar motivat és un condicionant
indeslligable de la pràctica esportiva.
La motivació vers
la pràctica esportiva pot estar vinculada a:
1- Satisfacció
d'una necessitat d'autocomplaença. Sentir-se bé amb un mateix.
2- Satisfacció de necessitats intrínseques de sentiments de
competència.
3- La necessitat de sentiments emocionals positius en contraposició
dels negatius.
4. Alliberament de sentiments de por a emmalaltir per no tenir cura del
cos.
5. Seguiment de consells mèdics o socials.
6. Complaença al desenvolupar un determinat tipus d'activitat.
7. L'establiment de determinats contractes socials.
Les motivacions per l'esport en els esportistes professionals
difereixen respecte de les dels esportistes recreatius.
Gràfica
1.
L'observació de la gràfica ens permet detectar que
hi ha unes diferencies notables però no tant extremes com podria
pensar-se. Així aspectes vinculats a gratificacions personals no
competitives com el goig de passar-ho bé, trobar-se amb companys i, fins
i tot, sentir-se en forma són cercades per un percentatge molt elevat
dels esportistes d'èlit. On hi ha un desviament considerable, i a l'hora
raonable, és en la recerca d'un rendiment elevat.
A l'hora de
valorar la motivació cal recordar que la psicologia ens parla de la
capacitat motivadora de l'activitat que s'efectua. Quan resulta gratificant "motiva"
-engresca- a continuar l'activitat, quan resulta frustrant disminueix la
motivació i pot arribar a extingir-la. D'aquí la gran importància
dels monitors o entrenadors dels practicants novells que poden fer atractiva o
aversiva la pràctica esportiva.
ESPORT I PERSONALITAT.
Quan
els estudiosos de la psicologia de l'esport afronten el tema de la personalitat
vinculada a la pràctica esportiva es troben en dues cruïlles de
pensament que els cal resoldre: 1- La pràctica esportiva. per ella
mateixa, canvia o condiciona la personalitat de qui l'efectua?. 2. És
necessària una personalitat específica que a practicar esport?.
Com sol ocórrer, hi ha arguments convincents per a contestar que sí
ais dos interrogants. Certament la pràctica de l'esport, sobre tot si es
fa des de l'infantesa, arriba a ser un element condicionador, si no dels trets bàsics
de la personalitat, si de les actituds i respostes emocionals. Tanmateix també
és cert que per l'alta competició, sobre tot, calen unes
determinades característiques psicològiques, algunes d'elles molt
poc susceptibles de ser modificades o impulsades pels entrenadors, per més
experts que siguin.
Diferents estudis han tingut la pretensió de
correlacionar determinats trets de personalitat amb la pràctica de
l'esport. Utilitzant els paràmetres d'Eysenck es detecta que la resposta
ansiosa i el neuroticisme són menys presents que entre la població
no esportista i l'extroversió és més elevada en els
esportistes.
Gràfica 2.
La desviació de
la personalitat ofereix també la possibilitat d'inferir que la tendència
a un caràcter dominant, més agressiu i tenaç són
trets propis de l'esportista tot i que no són criteris compartits per una
majoria d'estudis.
CAPACITAT PER L'APRENENTATGE.
Una
característica pròpia de l'activitat esportiva és la
necessitat d'adquirir unes destreses motrius que mai s'aconsegueixen dominar de¡
tot. L'entrenament en l'esport pretén d'un costat assolir una adequada
forma física i de l'altra millorar constantment la tècnica pròpia
de cada esport. La major capacitat per mantenir l'interès per
l'aprenentatge acaba sent una facultat imprescindible per l'esportista.
El
mecanisme d'aprendre habilitats es situa en un permanent feedback en el que hi
tenen un paper preponderant les capacitats personals -propioceptives- i les
externes - capacitats per aprendre del que es veu, s'escolta i s'ensenya per
part dels preparadors.
Gràfica 3.
El procés
d'adquisició de destreses motrius te un desenvolupament en el que hi ha
una permanent interrelació entre les facultats primeres de cada persona i
la capacitat d'aprendre de les instruccions dels altres.
Aspectes com
la motivació, la tolerància a la frustració, la tenacitat i
l'esperit de millora poden relacionar-se, lògicament, amb el tipus de
personalitat. A la vegada aquests aspectes són millorats per la pràctica
esportiva.
RESPOSTES AGRESSIVES.
La competitivitat es
vincula directament amb l'agressivitat de l'individu, suposa una canalització
sublimada d'impulsos agressius que discriminen comportaments que podrien
encaminar-se vers comportaments asocials per convertir-los en estímuls
competitius.
Gràfica 4.
Diferents models teòrics
intenten explicar l'assentament de l'agressivitat en les conductes humanes.
Cada vegada hi ha més tendència a valorar com a decisiva la presència
de trets bàsics de la personalitat que condicionen el grau de resposta
agressiva. Acceptant doncs, que hi ha una base intrínseca en cada
persona. El control social exercit per pares i educadors és el segon
tret que condiciona el desenvolupament vers al que alguns autors anomenen "simpatia
agressiva" per referir-se a una agressivitat canalitzada o als
comportaments antisocials. La primera es vincula a la capacitat per emetre una
pràctica esportiva eficaç i la segona vers la conducta asocial.
Ambdues poden retrobar-se en el terreny esportiu quan el desviament
comportamental es vincula a la pràctica fanàtica de suports
inadaptats, com és el gamberrisme per part dels espectadors.
Cal
admetre que, entre les persones que practiquen l'esport, hi ha una clara
correlació entre una adequada vivència de l'agressivitat i el
rendiment. Sense competitivitat resulta poc menys que impossible l'èxit,
amb massa també hi han dificultats per assolir-lo.
CAPACITAT
PER LA DECISSIO ESPOSTIVA.
Un tret característic de la pràctica
esportiva és la necessitat de decidir conductes de manera instantània.
En alguns esports com en l'atletisme i la natació la resposta a un estímul
auditiu i visual ha de ser immediata.
Gràfica 5.
En
les dues gràfiques podem veure com hi ha una diferencia entre un i dos
estímuls. En una gran majoria d'esports els poden afectar un nombre molt
més elevat d'estimulacions. La capacitat per adaptar-se a la rapidesa de
l'acció aprenent a decidir quina opció és la més
encertada diferencien la qualitat de l'esportista.
Podem aconseguir que un nombre de persones estiguin dotats físicament
de manera aparellada per la pràctica d'un determinat esport, la
diferencia fonamental entre elis la situarem en la capacitat per aconseguir una
adequada connexió entre les seves capacitats físiques i les
respostes "intel·ligents" a cada moment. L'aprenentatge
esportiu, a més de l'adquisició d'habilitats, suposa la capacitat
per incorporar automatismes en les possibles decisions, de manera que s'apleguin
les capacitats d'execució i les de reacció adequada
VIURE
ESPORTIVAMENT.
Una vida esportiva no es pot definir, tant sols, per
ocupar un espai de temps fent algun esport, no es tracta, només, de
potenciar la pràctica de l'esport, es tracta d'incloure en els valors
personals alguns dels principis bàsics de l'activitat esportiva.
L'esport, viscut en forma obsessiva amb ànsia de victòries i
l'entestament per aconseguir marques o superacions personals, pot ser tant
estressos com qualsevol altre tipus d'activitat en la que l'individu es posat a
prova de manera permanent.
Si som capaços d'incorporar a la
nostra vida elements propis de l'esportivitat estarem fent prevenció dels
elements estressos més freqüents:
*Allí que importa és
participar. Així és en qualsevol tipus de contesa esportiva com ho
és en cada una de les situacions de la vida. Si ens agafen els reptes
vitals amb aquest esperit, a més de viure les diferents circumstàncies
de manera menys agressora, és molt possible que obtinguem un millor
rendiment de les nostres facultats. Es coneguda la correlació entre
pressió i disminució del rendiment, de totes les pressions en les
que hom pot trobar-se, la que sol ser més difícilment superable és
la exercim sobre nosaltres mateixos quan ens entestem en creure que és
indispensable guanyar sempre. Per Froom l'ésser esta molt per sobre de¡
tenir, tant que es deixa de ser qui només es preocupa d'aconseguir fites.
L'obtenció d'èxits i la por al fracàs són característiques
cada vegada més constants en la vida actual, la frustració que
suposa no aconseguir els anhels, sovint desmesurats, són mare de neguits
i angoixes estressos. Ser capaç de "participar' junt amb els altres
suposa escapolir-se dels efectes malaltissos de la competitivitat. En l'esport
és possible trobar un esperit que ajudi a defugir dels esperits
competitius destinats a provocar molt més desencís que no pas
satisfaccions.
*L'inqüestionable valor de la tasca d'equip. Un
dels elements més enriquidors de la pràctica esportiva és
la interrelació personal. Ni en els esports més individualitzats
es deixa de tenir referents en els altres, el rendiment millora si es pràctica
acompanyat i, sobre tot, el goig de la pràctica es molt més
considerable que quan es fa en solitari. M.Buber, possiblement ¡'autor que
més bé ha palesat les relacions d'alteritat, posa especial èmfasi
en la gran importància que, pel desenvolupament de la personalitat, té
la capacitats per trobar-se amb l'altre en el terreny de les idees, de les
emocions i de les conductes. Fent esport hi ha trobada en totes tres
dimensions.
Massa sovint en la vida quotidiana ens oblidem dels altres, cada
vegada més vivim ensimismats en nosaltres mateixos, tancats en els
nostres projectes personals i aïllats de les emocions alienes. Viure
esportivament vol dir, també, aprendre a compartir anhels i emocions que
permeten traslladar l'experiència de la trobada i l'esforç col·lectiu
a la resta de la quotidianitat. L'esport és, possiblement, la millor
escola per la sociabilitat de la persona, ho és quan se's nen o nena i ho
segueix sent per l'adult. Qui fa esport i qui viu esportivament és molt
més fàcil que tingui amics.
* L'esforç perseverant
dona, tard o aviat, els seus fruits. Tot esportista té consciència
de la transcendència de l'esforç continuat, la perseverança
i la tenacitat per tal de millorar el rendiment. Hi ha qui pretén
l'obtenció de resultats òptims sense fer els mèrits ni
aplicar cap mena l'esforç. De vegades, també passa a l'esport, hi
ha qui té condicions per aconseguir un èxit de manera molt més
ràpida que els altres. Aquesta circumstància resulta correlativa
a les diversitats humanes, ningú és igual a ningú i pel
alguns hi ha coses molt més fàcils que pels altres. Això
passa, sobre tot, en els inicis de qualsevol activitat, després. per
seguir practicant-la de manera reeixida, cal l'esforç de l'entrenament i
la constància en la dedicació. La pràctica esportiva suposa
també l'aprenentatge respecte la possibilitat de correlacionar esforç
i gratificació Per alguns l'únic esforç valorable és
el que suposa sacrifica, renuncia i sofriment. Al meu entendre és una
apreciació equivoca i, àdhuc malintencionadament feixista, l'esforç
pot suposar, a vegades, un sacrifici, però no ha de ser sempre, si és
així és que s'ha errat la dedicació Tant de bo, cada
persona trobés una activitat en la que podés esforçar-se
sense renunciar a passar-ho bé.
*Resulta Indispensable saber perdre i guanyar. Un dels paranys de la
cultura actual és el de posar les fites aparentment abastables a tothom.
S'arriba a creure que si tot es fa correctament s'assegura l'èxit. És
ben clar que no és així. L'esforç d'un bon entrenament no
garanteix la victòria, com saben bé tots els que practiquen
esport.
Tanmateix així passa a la vida, podem prendre totes les
mesures per cuidar la nostra salut però no tenint cap garantia de no
caure malalts, podem haver preparat bé unes oposicions i no guanyar-les,
podem haver fet el màxim possible per obtenir un lloc de treball i pot
haver-hi qui ho ha fet millor. Podem haver-nos enamorat de qui no ens
correspon. De vegades a la vida hi ha frustracions, les coses no surten com un
voldria i cal tenir un cert tipus de tolerància la les situacions
frustrants per aconseguir que els inevitables fracassos no ens engoleixin i ens
portin a la dimissió.
Guanyant i perdent s'aprèn a fer-ho. L'èxit no embriaga
si tens present que demà pot ser fracàs. A la vida esportiva
s'aprèn a guanyar i a perdre, circumstància psicològica que
permet afrontar l'existència amb molts més recursos per
escapolir-se de les agressions.
*La competició dura fins el
final La pràctica esportiva ens avisa de la necessitat de viure
intensament el "joc" fins que aquest acaba. A la vida, massa sovint,
es produeixen inhibicions en la dedicació una vegada sembla garantit
l'objectiu.
Es coneguda la frase "costa més de mantenir-se
que no pas arribar'. Sintetitza la tendència que tenim a dedicar esforços
i tenacitat per tal d'aconseguir fites que, una vegada aconseguides, deixen de
ser engrescadores i, per tant, motiu d'entusiasme.
Pel que fa a
l'equilibri psicològic i la qualitat de vida, la transcendència de
mantenir l'interès no es situa tant en la necessitat de fer-ho per tal de
no fracassar com en els efectes nocius que té la pèrdua
d'objectius. El millor dels ànims és aquell que tenim quan estem
aspirant a alguna cosa, quan una fita ens engresca. Hi ha qui, encara força
jove, perd la capacitat per cercar noves fites i, amb ella, perd una bona part
dels motius per l'alegria.
*L'ànim de/ públic ha estat
determinant Els altres, les persones del nostre entorn condicionen el nostre ànim,
ens estimulen i ens faciliten les obtencions de les fites que ens hem proposat.
La persona sola es molt més vulnerable al desànim, l'esportista és
coneixedor de la importància que té el seu entorn, sap el que el
pressiona i el que l'estimula. Una vida esportiva aprèn a considerar ais
altres i a valorar el seu paper. En totes les accions de la nostra vida hi ha
algun tipus de públic que pot ser estimulant o no, que pot ajudar o
entorpir, tant de bo podéssim viure sempre com si juguéssim a camp
el que propi i tinguéssim la serenor per reconèixer la importància
de¡ suport dels altres. A l'esport hi ha oportunitat de fer-ho.
*No
es pot perdre la concentració. Cada vegada els entrenadors de tota mena
d'esport fan referència a la importància de la concentració
per aconseguir un adequat rendiment. Aconseguir centrar-se en el que s'està
fent és un objectiu dels humans per tal de fer-ho de la millor manera
possible i, també, per treure'n el màxim de satisfacció
possible. Ben sovint tenim masses coses a la ment, els nostres pensaments es
desplacen per diferents àmbits de preocupació sense poder-los
centrar. Quan això passa es perd la capacitat per viure la realitat
immediata, ni vivim allò que fem ni pensem efectivament en allò
que s'ha interferit. Neguits de tota mena o, de vegades també,
banalitats descontrolades, ens despisten de l'activitat que estem desenvolupant.
En la pràctica de la majoria d'esports, sinó estàs centrat
en allò que s'està fent, el resultat és llastimós.
L'esportista ha d'aconseguir apartar de¡ seu pensament les interferències
com ho hauríem de procurar fer en totes o la majoria de les nostres
activitats. Per rendir més adequadament i. sobre tot, per gaudir-les.
Si
es important fer esport per assolir una adequada qualitat de vida, encara ho és
més incorporar els valors esportius a la quotidianitat.
BILIOGRAFIA.
Buber, M. Jo i tu. Ciaret 1994.
Fromm.
Ser i Tenir, Ed. 62. 1978.
Gryzfume P. Psicología deportiva. Síntesis
1997.
Mounier, E. Manifiesto al servicio del personalismo. Taurus
1967.
Przywara, E. Antropología tipologica. 1968
Riera,
Joan. Cruz Jaume. Psicología del Deporte. Martinez Roca 1991.
Schopenhauer,
A. El arte del buen vivir. Edaf 1968.
Weinberg. r. Fundamentos de
psicología del deporte y del Ejecicio Físico. Ariel psicología
1994
|
