Dr. Ricard Serra i Grima

L'exercici físic i I'esport tenen entre altres objectius la ocupació del temps lliure, millora de les qualitats físiques a més a més de promoure la salut a tots els nivells, nens, adults o gent gran. Per tal d'aconseguir les esmentades fites és necessari disposar d'una bona salut, és a dir, aptitud per a I'esport.

Degut que dia a dia es descriuen nous efectes favorables de I'exercici físic per a la salut, el criteri d'aptitud mèdica s'hauria de modificar de manera significativa. Per tal de no limitar la possibilitat de practicar exercici en una part important de població amb problemas de salut, en especial malalties de cor, cal valorar específicament la limitació per quin tipus d'activitat, a la vegada que sindiquen les possibilitats de fer exercici a un altre nivell. Per exemple, un nen afectat de Miocardiopatia Hipertròfica no és apte per fer esport de competició. No obstant aixó, s'hauria de valorar acuradament abans de donar l'aptitud per l'activat física de grau més lleuger amb la finalitat de no privar-lo de millorar la seva salut mitjangant I'exercici. L'impacte psicològic al negar-li I'exercici com entreteniment pot ser molt negatiu.


Aptitud en la població aparentment sana

(Definir l'aptitud per I'esport en la infància i l'adolescencia és un procediment relativament senzill. Una correcta anamnesi similar a la que es fa a la clínica diària i exploració física bàsica son eis elements necessaris per considerar si un nen o adult és o no apte per a I'esport. Si a més a més es disposa d'un ECG de 12 derivacions en repós i no s'observen signes o símptomes d'anormalitat, no hi ha problemas per donar l'aptitud per a qualsevol tipus d'esport.

En la població adulta de més de 35 anys la situació és la mateixa pero s'aconsellaria en alguns casos (si ha factors de risc cardiovascular importans) realitzar una prova d'esforç limitada per símptomes. Com que la sensibilitat d'aquest procediment és baixa (entre el 60-70%) per malaltia d'un sol vas) el valor d'aquesta tècnica és limitada en la població asimptomàtica o sense factors de risc. Les dades de la prova s'han d'utilitzar per definir la capacitas funcional i establir el nivell d'esforç més adequat durant l'activitat física.


Aptitud en la població afectada de cardiopatia

Com a punt de referencia cal esmentar que en el Servei de Rehabilitació Cardíaca de I'Hospital de Sant Pau tractem pacients afectats de miocardiopaties de clase funcional II-III, així com pacients amb angina estable sense possibilitat quirúrgica. L'exercici físic és un benefici per aquests tipus de malalts: 1) en el cas de la miocardiopatia dilatada cal la possibilitat d'ajornar el moment del Trasplantament Cardíac y/o arribar a una millor situació clínica i funcional cosa que es traduiria en recuperació més ràpida en el post trasplantament. En el pacient amb angina estable I'exercici modifica el dintell d'isquèmia, és a dir, aquest pacient incremento la capacitas d'exercici malgrat no hi hagi canvis en la perfusió coronària. És evident que aquests canvis produiran una significativa millora de la qualitat de vida i sensació de trobar-se més bé.

L'aptitud per a I'esport en aquest tipus de població té doncs, unes connotacions especifiques. S'han de valorar les possibilitats de fer exercici sense risc. No és suficient l'anamnesi, exploració física i I'ECG. Cal realitzar altres exploracions complementàries, ECO, ECG de Holter (Nivell II de valoració cardiològica).

En absència d'arrítmies significativas durant la prova d'esforr, i/o ECG de Holter, signes de compromís hemodinàmic seriós i simptomatologia no fisiològica s'ha de promoure l'activitat física seguint un programa dissenyat per un técnic especialista. En general, es recomana exercici físic al 70-85% del màxim esforç assolit durant la prova d'esforç limitada per símptomes.


Exploracions complementàries recomanades en la valoració cardiològica d'aptitud

Per principi mèdic, motius tècnics i costos econòmics s'ha d'evitar I'ús d'exploracions complementàries innecessàries. Dit d'altre manera, no serveix d'excusa el fet de no disposar d'un estudi d'Ecocardiografla per concedir l'aptitud esportiva en un adolescent sense antecedents familiars, personas ni patològics que mostra exploració física absolutament normal.

La utilització de tècniques complementàries es farà en funció dels signes i símptomes detectats en la história i I'exploració física.

1) ECG amb repolarització alterada.
Encara que es veuen en certa freqüència, s'aconsella estudiar amb ECO (Nivell II) (Taula I)
per descartar la presència d'hipertròfia cardíaca no fisiològica.

2)ECG amb arrítmia o clínica sospitosa d'arrítmia: cal valorar amb prova d'esforç i ECG de Holter (nivell 11).

3) ECG amb alteració durant I'esforç, en pacients adults.
Si es sospita la presència de cardiopatía coronària cal aprofundir en un estudi de perfusió miocàrdica amb isotops (Tal.li o Tetrafosmina) (Nivell III).

4) Exploracions invasives: L'estudi hemodinàmic i electrofisiològic s'haurà de realitzar en situacions ben definides per a un millor diagnòstic (cateterisme) o valoració i tractament d'arrítmies (Estudi Electrofisiològic).

L'alta resolució de les tècniques d'imatge especialment I'ECO-Doppler substitueixen en moltes situacions al cateterisme cardíac. Aquetsta situació és més favorable per a la persona, té menys probabilitat de complicació i el cost econòmic és inferior.


Signes d'alarma durant I'exercici

Els símptomes més importants que s'han de valorar durant I'exercici són: mareig, palpitacions o dolor toràcic.
L'anamnesi és fonamental per establir la severitat de la simptomatologia. Hi ha certa confusió davant d'un episodi síncopeeal. La majoria es manifesten en el post esforç i s'interpreta, correntment com a síncope durant I'exercici. En aquest cas, la situació és greu i es presenta en malalts amb repercussió funcional severa (estenosi aòrtica, Miocardiopatia Hipertròfica Obstructiva). Un episodi en el post esforç és, normalment, degut a hipertónia vagal i té un significat generalment benigne.
La sensació de mareig durant I'exercici, reflexa baix captal i pot representar un tipus de claudicació a I'esforç per esgotament en persones poc entrenades que s'exposen a un esforç intens. La majoria de casos són manifestacions d'esforç sobreagut sense signes de malaltia orgànica.
Les palpitacions durant l'activitat física poden ser manifestacions d'arrítmia ventricular (extrasistolia aislada, taquicàrdia ventricular amb síncopee o sense síncope) o taquicàrdia supraventricular amb resposta ventricular ràpida. En ambdós situacions es recomana aturar I'entrenament fins a estabilitzar la situació clínica.

Davant de qualsevol tipus de dolor toràcic relacionat amb I'exercici és recomanable fer una prova d'esforç especialment en persones de més de 35 anys.

Una deficient adaptació a I'esforç amb taquicàrdia desproporcionado i lenta recuperació en el postesfirc es presenta en sedentaris que inicien I'exercici d'una manera poc fisiològica, no obstant, cal valorar si hi ha una causa orgànica que justifiqui el problema (cardiopatía, anèmia, hiperreactivitat bronquial, etc).

En resum, l'aptitud per I'esforç ha de concedir-la el metge de familia o pediatra. Cal fer la história clínica i exploració física a la persona que ha de realitzar un esforç físic de moderada intensitat. Un ECG seria en qualsevol cas aconsellable per a tothom. Per nivelis d'esforç més intensos a qualsevol edat, es recomana una prova d'esforç amb ECG de 12 derivacions essencialment en persones de més de 35 anys.

El Síncope, palpitacions o mareig són les manifestacions més comunes d'alarma. En aquests casos és necessari estudiar-les amb altres exploracions abans de donar l'aptitud esportiva. En el cas del síncope cal insistir en la correcta identificació del síncope d'esforç (molt poc freqüent) enfront del que es presenta en el postesforç (hipertonia vagal).