Dr. Josep Sales i Ortega

Introducció

Si l'exercici físic és inherent a la nostra condició animal perquè hem d'arraconar-lo sota mil excuses de comoditats. El desenvolupament intel·lectual de la nostra espècie ens ha dut a modificar pautes de comportament sota el risc d'atrofiar altres elements orgànics i que actuen com a estris preventius de malaltia. La funció desenvolupa l'òrgan i, a la vegada, li endarrereix la disfunció. La vellesa no és una malaltia sinó un estadi tardà, mesetari o declinant, del nostre desenvolupament. Segons la Gran Enciclopèdia Catalana és l'estat de l'ésser humà al qual condueix el progressiu deteriorament dels òrgans i de les seves funcions pel pas dels anys. Però vell és aquell que se'n sent i actua com a tal. Parlar de 2a o 3a edat és adjectivar amb categories potser menyspreades un temps encara de vida per a desenvolupar-se amb plenitud. A tall d'il·lustració de com s'envelleix el nostre món observem que a principis de segle, en els països desenvolupats, la població vella entesa per ais majors de 65 anys era del 4%. El 1980, amb una evident millora de la qualitat de vida era de 1'11%. El 2.020 s'espera que sigui una població del 17%, és a dir, 1 de cada 5 persones.

En una societat amb aquesta tendència a l'envelliment progressiu cal una adaptació dels elements de salut i preventius per tal d'amotinar-nos a la nova situació. La medicina, com a garantia d'un desenvolupament i manteniment de la salut, s'hi adapta. Així, l'especialitat de medicina en educació física i esport ha de donar sortida a les necessitats d'una població que es fa gran però que vol continuar exercitant-se dins d'una cultura del lleure i que vol aconseguir uns paràmetres de prevenció en els beneficis de l'activitat física. Aquesta activitat l'hem de considerar com la pràctica d'un exercici físic de manera continuada tot seguint uns programes d'entrenament adaptats a l'edat i també, perquè no, a una possible malaltia de base. Encara que l'edat no sigui sinònim de malaltia sí que normalment amb el pas dels anys s'hi associen malfuncions orgàniques que requereixen tractaments farmacològics i que podrien alterar a la vegada les bases per a l'exercici. Així mateix, no sempre malaltia és sinònim de contraindicació sinó que, en moltes situacions, ens podem beneficiar de l'activitat física com a element terapèutic.

La sensibilització social i la necessitat d'augmentar l'autoestima d'una persona marcada pel pas del temps que el fa sentir vell ens fan actuar per recomanar programes de manteniment i, així, evitar un declivi massa marcat de la qualitat de vida. El programa de salut Vida ais anys no és més que això: viure amb la plenitud que ens permeti l'organisme considerant mig ple el got de vida que ens queda.

L'exercici i l'activitat física de la persona gran es desenvolupa, doncs, cada vegada més, per dues raons: en primer lloc per les modificacions bio-psico-socials que proporciona; en segon lloc, per la difusió que dia a dia van prenent en els medis de comunicació. Però manca encara inculcar a la població que arribar a una bona vellesa no només depèn d'haver estat en el passat un jove esportiu o de reiniciar tardanament sense riscos una certa activitat física. Res més lluny de la realitat. Pel fet d'arribar tard al tren de l'exercici no ens ha de fer desistir de comprar bitllet. Pugem i veiem en quin vagó hem d'anar i on ens pot dur.

Característiques orgàniques de llenvelliment

Els criteris bàsics de l'envelliment del nostre organisme es poden resumir en tres apartats:

1. Valoracions histo-morfológiques
2. Valoracions fisiològiques
3. Criteris psico-intel·lectuals

Malgrat ser una consideració diferenciada aquests tres criteris estan interelacionats: el declivi orgànic cel·lular comporta una disfunció fisiològica que quan afecta el sistema nerviós central altera cognitivament la relació cos-ment-entorn social. Entre d'altres es pot considerar que la despesa cardíaca disminueix per damunt dels 65 anys en un 20-30 %. La màxima freqüència cardíaca disminueix uns 10 batecs per minut cada dècada, la capacitats vital pulmonar decreix un 40-50% ais 70 anys, la capacitats forjada residual pulmonar també disminueix ais 70 anys un 30-50%. La pèrdua de massa muscular per damunt dels 65 anys és de més del 20%. L'osteoporosi augmenta un 1% per any després dels 35 anys i un 2-3% en la post-menopausa, la conducció nerviosa es redueix fins a un 15% als 60 anys ...

Tal com indica J. R. Parreño (Servei de RHB. Hospital Doce de Octubre) hem d'encaminar-nos a lluitar davant l'arrel del problema, contra el sedentarisme, que no fa més que augmentar els trets negatius de la suma d'anys. Aquesta pèrdua fisiològica de massa muscular per desús amb la consegüent disminució de força, la resta de l'arc de mobilitat articular, la fragilitat òssia, l'augment de massa greixosa, les alteracions posturals i de marxa, i les disfuncions cárdiorespiratóries ocasionen un augment dels riscos de caiguda, disminuir la despesa energètica total i, consegüentment, disminueixen la ingesta calòrica i de principis immediats i essencials necessaris per al bon trofisme cel·lular. Com veiem tot això comporta un brou de cultiu per a la malaltia. La sensació de limitació física, l'auto-aïllament i la soledat ens precipita cap a la invalidesa.

Els mals hàbits adquirits durant la vida accentuen les mancances de la vellesa. Però, aquesta és una població que se la pot motivar fàcilment quan s'albira un bri d'esperança al seu anquilosament o quan, senzillament se'ls rejoveneix amb activitats lúdic-esportives.

Les disfuncions orgàniques i els seus tractaments associats a l'envelliment

De tota manera, com ja s'ha dit, els anys comporten alteracions del nostre funcionalisme o, fans i tot, la malaltia pròpiament dita que cal tractar moltes vegades farmacològicament. Si avaluem aquestes disfuncions, freqüentment trobarem en els antecedents de l'ancià: Cardiopatia isquèmica, Arteriovenopatia perifèric, Bronco-pneumopaties, Hipertensió arterial, Diabetis Mellitus i alteracions del Metabolisme lipídic, Osteo-artropaties, Osteopénia, Deteriorament cognitiu,... Aquestes malalties i moltes d'altres van associades a tractaments farmacològics que poden alterar el condicionament físic o l'inici de l'activitat física posant en perill aquell que practica una activitat. Per aixó, és primordial avaluar préviament el pacient abans d'iniciar o de mantenir una certa activitat física adaptada.

Aquest examen previ ha de constar de:
Valoració de malalties cròniques i el seu tractament
1. Valoració de l'activitat física prèvia o a realitzar
2. Història familiar
3. Símptomes no valorats de dolor toràcic, dificultats respiratòria, palpitacions, claudicació de carns, alteracions articulars, ...
4. Factors de risc per l'estil de vida: tabaquisme, obesitat, estrés, HTA, hiperlipémies,
5. Exploració física d'algada i pes
6. Tensions arterials, pols en repòs
7. Exploració cardio-vascular amb prova d'esforç adaptada
8. Espirornetria, valoració múscul-esquelètica, ...

A la vegada, en la historia clínica cal observar els tractaments al quals són sotmesos molts pacients per veure el seu efecte nociu sobre un exercici físic i modificar-lo en conseqüència:

Seguint tot això serà necessari canviar les característiques de l'exercici en virtut de l'alteració orgànica predita i actuar en conseqüència. Per tant, i a tall d'exemple, si els antihistamínics alteren el comportament de la regulació tèrmica caldrà observació en ambients calorosos i augmentar la ingesta aquosa de l'esportista.


Contraindicacions absolutes i relatives per a l'exercici

La malaltia de base també ocasiona l'establiment de contraindicacions per a la pràctica de l'exercici físic. Aquestes limitacions variaran en funció del grau i del tipus de malaltia i es classificaran en absolutes, relatives o limitant de l'exercici.

Les contraindicacions absolutes es numeren tot seguit:

1. Infeccions o inflamacions agudes
2. Insuficiència greu hepàtica, renal o cardíaca
3. Estenosi coronària
4. Angina de pit a mínims esforços
5. Infart de miocardi recent
6. Bloqueig greu Auriculo-ventricular
7. Síndrome de Wolf-Parkinson-White
8. Aneurisma aòrtic
9. Cor pulmonar crònic
10. Hipertensió arterial no controlable
11. Malalties infeccioses cròniques
12. Alteracions greus de l'equilibri
13. Malalties metabòliques no controlables
14. Tumoracions malignes

Les contraindicacions relatives serien les següents:

1. Malalties vasculars compensades
2. Arrítmies
3. Bloqueig de branca esquerra
4. Marcapassos
5. Varius greus
6. Tractaments farmacològics
7. Alteracions neuromusculars
8. Artritis o artrosi deformant
9. Accidents vasculars cerebrals recents
10. Cirurgia de cap o columna
11. Cirurgia amb pròtesis articulars
12. Obesitat desmesurada
13. Malalties relacionades amb la humitat
14. Osteopénia greu

Les limitants de l'exercici les podríem posar en:

1. Alteracions psíco-físiques
2. Cardiopaties sense insuficiència
3. Cirurgia cardíaca
4. Alteracions de vista i oïda greus
5. Hèrnies abdominals i hiatals
6. Alteracions múscul- esquelètiques.

Efectes orgànics generals de l'exercici físic

Malgrat tot, com podem vendre aquest elixir de la joventut que és l'exercici físic? Només cal mirar aquest quadre de beneficis de l'activitat física:

Efectes de l'exercici físic sobre el metabolisme

1. Augment dels capil·lars de la fibra muscular
2. Augment de les mitocòndries de la fibra muscular
3. Augment de l'activitat enzimàtica glucolitica i beta-oxidació.
4. Millora de la utilització de greixos en exercici
5. Augment de reserva de glucogen muscular
6. Augment de mioglobina
7. Reducció seria d'LDL- colesterol i augment d'HDL

Efectes de l'exercici físic sobre l'aparell cardio-vascular

1. Disminució de la freqüència Cardíaca de repòs
2. Augment del Volum Sistòlic
3. Disminució del consum cardíac
4. Augment de la despesa cardíaca
5. Disminueix l'estasi venós
6. Disminueix el risc de coaguls

Efectes de l'exercici físic sobre els paràmetres de funcionalisme muscular

1. Elevació de l'extracció d'oxigen per part del múscul
2. Augment del consum màxim d'oxigen
3. Elevació del llindar anaeròbic
4. Augment de la capacitats màxima de treball
5. Millora de l'estàtica i la postura. Manteniment de l'arc articular.
6. Millora de la marxa cap a més ràpida i segura, eliminant riscos de caiguda.

Efectes de l'exercici físic sobre el metabolisme ossi

1. Augment de l'activitat osteoblàstica
2. Activació de la captació càlcica òssia

Efectes de l'exercici físic sobre el balanç calòric

1. Augment de la despesa calòrica
2. Augment de les necessitats d'ingesta
3. Augment indirecta de la ingesta de principis immediats no directament relacionats amb l'obtenció d'energia (vitamines, minerals, oligoelements,... )
4. Facilitar el control de pes

Efectes de l'exercici físic sobre l'àmbit psico-social

1. Millora de l'auto-imatge
2. Sensació subjectiva de benestar
3. Millora de la interacció social
4. Millora dels símptomes depressius. Augment de l'optimisme i l'alegria
5. Millora de l'aspecte de funció cognitiva i temps de reacció

Programació de l'exercici físic en la gent gran

Vist tot l'antecedent cal observar la manera de prescriure l'exercici en el pacient d'edat. Adonant-nos de les limitacions orgàniques i/o per malaltia que cal conèixer d'antuvi, recomanarem un entrenament sistemàtic i progressiu, a poder ser col·lectiu, establint similituds per a la creació de grups homogenis de treball. L'activitat física és un excel·lent treball terapèutic però practicada inadequadament és una arma de doble tall, Cal conèixer amb exactitud les possibilitats de l'organisme per sotmetre'l a determinats esforços. Bàsicament per establir programes d'entrenament per a gent d'edat cal determinar-los mitjançant un test de valoració de freqüència cardíaca (FC). La FC màxima (Fcmax) es troba aplicant la fórmula següent:

Fcmax = 220 - (0'65 x edat)

Parlarem d'interval de FC aplicant la resta a la Fcmax de la freqüència bassal. Aquest interval ens servirà per calcular el percentatge d'intensitat de treball adequat per a cada individu. Així, si volem treballar a un 50% d'intensitat a una persona de 70 anys que té de freqüència cardíaca de base 72 pulsacions per minut hem de fer els següents càlculs per a conèixer el seu interval d'esforç:

a) Fcmax = 220 - ( 0,65 x 70) = 175
b) lnterval de FC = 175 - 72 = 103c)
Cálcul del percentatge de treball de l'interval (50%)
103 x 0'50 = 51 (aprox)
d) Sumar a la FC repòs al valor obtingut a c)
72 + 51 = 123 +/- 5 ----------- > interval de treball 1 1 8 - 127 x'

Si no hi ha contraindicacions absolutes també es poden fer càlculs d'aptitud per a l'esforç mitjançant unes puntuacions obtingudes segons la freqüència cardíaca assolida per la prova de I'esglaó. Aquesta prova consistent en pujar i baixar a un ritme de 10-12 vegades cada 30 segons un esglaó de 35 a 40 cm fins a un màxim de 3 minuts. Un cop descansat un minut després de parar per esgotament es prenen les pulsacions. Depenent del temps de la prova i de les pulsacions obtingudes s'atorguen uns punts a l'individu que indicaran el seu nivell i se li recomanarà un o altre esforç (Veure: Jover de Castro. Ejercicios Físicos y Deportes en la Tercera Edat. Tercera Edat Sana. Colección Rehabilitación. Madrid INSERSO, 1983, 169-255).

De tota manera, un cop obtinguda la valoració del possible esportista cal seguir les regles fonamentals: constància, regularitat i moderació. L'edat, com hem anat veient, no contraindica l'activitat física però per desenvolupar programes d'entrenament cal contestar les següents preguntes:

Com?
El que és important radica en la major senzillesa possible dels mitjans, roba còmoda que no comprimeixi, calçat flexible i mitjons de cotó i transpirable. Ajustar l'activitat a la temperatura, humitat i vent ambiental.

Quan?
Segons les necessitat i les conveniències de cadascú ajustant-se al ritme dels menjars. Deixarem passar entre 2-4 hores segons la intensitat de l'exercici i el volum de l'àpat.

On?
Tant ens serveix l'habitació de casa com el club esportiu però cal veure que un complex esportiu moltes vegades ens facilita les coses i ens acosta a altres esportistes, potser amb les mateixes problemàtiques, desitjos i ambicions que nosaltres. Cal però un ambient ampli, versàtil, lliure d'obstacles i ben climatitzat.

A qui ?
Cal distingir diferents tipus d'individus:

• Persones grans esportistes de tota la vida ben adaptats a un programa adequat
• Persones grans que han practicat esport però que volen retornar i sol·liciten un programa
• Persones grans que realitzen un programa incoherent
• Persones grans nouvingudes a l'activitat física

En general ens adaptarem a aquest tipus de persones i treballarem segons uns paràmetres acceptats amb importàncies diferents:

• 30-40% de treball aeròbic
• 30-40% de treball de flexibilitat i força
• 10% de treball en equilibri
• 10% de treball en coordinació
• 10% de treball en velocitat de reacció

Aquests programes s'han de realitzar en grups homogenis 2-3 vegades per setmana durant sessions de 30-60 minuts cobrint tots els objectius percentualment establerts. Si treballem amb aquesta homogeneïtat ens serà possible actuar millor sobre el tipus d'exercici, el seu desenvolupament, la intensitat, la freqüència i durada i el complement amb activitats esportives. El tipus d'exercici en general recomanat és l'aeròbic, amb gimnàstica de manteniment, estiraments, passejades, natació, bitlles, petanca, ...
La intensitat variarà segons l'exploració de base i/o l'activitat ja realitzada amb anterioritat així com la durada i freqüència de les sessions de 3-4 per setmana d'uns 45 minuts per sessió aproximadament.

Farem especial esment en els treballs de flexibilitat que han de programar exercicis de totes les articulacions, contraure i estirar tots els músculs equilibradament i concentrar-nos en les zones musculars de treball postular com els glotis, la columna i la cintura.


Valoració final

Si recordem l'encapçalament d'aquesta exposició s'hi encabia una pregunta:


Competició en la 2a edat?

Considerem l'esport com a una activitat física en la qual hi ha una reglamentació i apareix un esperit competitiu. Aleshores, caldria preguntar-se si a les acaballes de la nostra existència, tan competitiva, paga la pena pressionar un organisme cansat per tal que introdueixi una esfera dins d'una porteria. La veu de l'experiència ens hauria de dir que així podria començar una disputa i ja en tenim prou de la lluita contra una esquena adolorida, contra un cor que esbufega o contra un sucre que ens amarga l'existència. L'única competició no ha de ser la d'anar més ràpid sinó la d'enlentir el final amb la millor qualitat de vida, envellint amb èxit. Cap intervenció quirúrgica o farmacològica no ha demostrat mai ser tan eficaç en la milloria del control del propi individu sobre el procés de l'envelliment com l'activitat física.


BIBLIOGRAFIA

1. Kligman EW. Prescribing physical activity for older pacients. Geriatrics 1992;47:33-47
2. Aparici M. Efectos del Ejercicio Físico en la tercera edat. Medicina Geriátrica 1990;3.6.267-270.
3. Parreño JR. Actividad Física y Salud. Rev. Esp. Gerontol. 1995;30(NM1) 49-57
4. Calvo Ji. Programas de revitalización, mantenimiento físico y deporte en personas mayores. Evalución de la aptitud física. Escuela Universitaria de Enfermeria y Rehabilitación de Salamanca.
5. Shephard RJ. Exercice and aging:extending independance in older adults. Geriatrics 1993;48:61-64.
6. Fitzgerald L. Exercice for the elderiy. Medical Clinics of North America, 1 995, 69-1 189-196.
7. Barry HC. Exercice and aging. lssues for the practitioner. Sports Medecine 78.2.march 1994. 357-376.
8. Morris JN. Walking to health. Sports Medicine 1997 May;23 (5):306-332