|
L'esport d'Alta
Competició es pot considerar com un Ecosistema en el qual l'esportista
s'ha d'introduir i aconseguir el seu "nínxol" determinat,
resultat de la seva interacció amb la biocenosi de l'estructura esportiva
professional. La definició dels diferents climes competitius, les
descripcions de les diferents comunitats o biotipus existents, així com
la projecció en el temps de tots aquests elements, ens permet obtenir una
certa imatge més o menys estable de l'Ecosistema per determinar les
condicions de l'entrenament del jugador. Un dels factors determinants de tot
l'Ecosistema és el clima, en l'esport també ho és..
El clima competitiu està clarament marcat, en la seva dimensió
estricta esportiu-competitiu pels paràmetres següents:
a.) Un nombre elevat de partits jugats, corresponent a les diferents
competicions en què participa l'equip (+ de 40 partits) (+ de 2
competicions).
b.) Aquestes competicions es reparteixen de manera que
ocupen més de tres quartes parts del cicle anual (+ de nou mesos de
competicions).
c.) Imperiosa necessitat de guanyar en totes o en la
majoria de les competicions en què es participa per aconseguir mantenir
el nivell econòmic-esportiu del club.
d.) Alt nivell de competència
en l'interior de l'equip per obtenir i mantenir la titularitat, així com
l'autoexigència de millorar continuadament (perfil de la plantilla).
e.) El
tipus de resultats obtinguts en els partits anteriors i immediats jugats per
l'equip, així com a nivell d'expectatives existents davant els propers
partits per jugar (desenvolupament del calendari de competicions).
f.) L'impacte psíco-social que genera una determinada
competició, o algun altre equip en el si de l'equip, o en alguns
jugadors,
Cadascun d'aquests factors climàtics influeix de manera
preferent en algun aspecte de la Planificació de l'equip i en la manera
de planificar les sessions d'entrenament. Per tal de satisfer aquestes exigències
climàtiques l'entrenament ha de tenir una estructura que el defenent
diferent als plantejaments tradicionals característics dels esports
individuals, en què aquest clima competitiu no existeix.
1. El
factor nombre de partits desencadena una sèrie de condicionaments
que afecten de manera fonamental la Planificació de l'entrenament, i en
el seu contingut que es poden xifrar en:
. Queden menys dies per entrenar doncs "es gasten" no
solament en el mateix fet competitiu sinó també en viatges,
descans actiu i recuperació, la qual cosa obliga a optimitzar els
mecanismes de recuperació del jugador i a fer servir mitjans
d'entrenament de qualitats que continguin elements d'acció i assimilació
específica perquè els seus efectes es notin en la immediata
propera competició.
. La dinàmica de les càrregues
d'entrenament ha de ser ràpida, ajustada al microcicle setmanal en què
indefectiblement tindrem competició.
. Els processos d'adaptació individuals s'han d'ajustar a les exigències
de la freqüència competitiva existent, per la qual cosa la
planificació en els seus espectres estructurals ha d'aconseguir aquesta
adaptació ja en la pretemeporada per obtenir l'estat de forma desitjada
des del primer partit de la temporada competitiva.
2. El dilatat
període de competició obliga a definir i entendre el concepte "estat
de forma" de manera diferent de com el descriuen els esports d'una altra
dimensió competitiva, doncs és impossible mantenir durant nou
mesos un estat optin de forma. En el nostre cas s'haurà de definir
aquest estat tenint en compte la resta de l'equip, i també en relació
a l'estat de forma de l'equip contrari. Haurem de fer servir dinàmiques
de càrrega que aconsegueixin el manteniment d'un estat "d'alta forma"
de molt llarga durada i que permeti moments estel·lars de forma òptima
de manera puntual en tres o quatre moments de la temporada, quan el calendari de
les diferents competicions en què participa ho exigeixi.
Hem de disposar de sistemes de control de l'estat de forma individual però
també col·lectius que relacionen els estats de forma relatius entre
els jugadors de l'equip, per fer coincidir en el moment oportú el major
nombre de jugadors en un estat de forma òptima quan volem obtenir els
resultats col·lectius més importants i evitar les caigudes col·lectives
Per
obtenir aquests estats d'alta forma durant períodes llargs també
hem de disposar d'elements d'entrenament molt afins i sinergètics, així
com de sistemes estructurals per aproximar les qualitats a les seves formes de
manifestació en les accions de joc.
3. La necessitat de
guanyar obliga a entrenar en condicions molt semblants a la competició,
per tant amb mitjans específics en situacions que comprometen el major número
de capacitats del jugador. NO podem realitzar un entrenament general, doncs
ocasionaria la pèrdua de l'estat de forma, cosa que descarta totes les
opcions de planificació amb períodes de preparació que
incloguin treball genèric en el seu disseny de l'entrenament.
Hem de
tenir en compte que l'impacte de la competició és assumit pel
jugador i hem de veure com aconsegueix assimilar el contingut específic
de l'entrenament. Ens centrarem en no alterar les fases en la seva vida
esportiva sota cap concepte evitant tota precipitació ja que això
trunca les seves possibilitats de progrés i escurça la seva permanència
en l'alta competició. L'especificitat de les situacions d'entrenament
s'ha d'aconseguir mitjançant simuladors de valors condicionals
coordinats, cognitius, ... que involucren adequadament les capacitats del
jugador. Així, actuant en cadascuna d'aquestes capacitats de manera
preferent evitem la monotonia de l'entrenament i la possibilitat de poder
alterar el procés de formació de la vida esportiva de cada
jugador. Per això ajustem la necessitat de cert grau de forma
imprescindible per guanyar aquell partit a les possibilitats de la vida
esportiva que aquest jugador permet en cada moment de la temporada.
4. El perfil de la plantilla també afecta
l'entrenament, especialment en els continguts de les sessions que han de
satisfer les necessitats individuals malgrat que es portin a terme en grup. És
per això mateix que el disseny dels sistemes que apliquem al llarg del
microcicle setmanal és determinant. Cada jugador ha de sentir que
l'entrenament està pensat per a ell, per satisfer les seves pròpies
necessitats; d'aquesta manera ens assegurem el seu nivell de participació
en cada sessió d'entrenament així com de la seva competitivitat.
Però a més a més, ha de permetre l'auto-observació i
el control per contrast del propi rendiment en la successió de
microcicles. D'aquesta manera aconseguim que cada jugador pugui conèixer
el paper que ha d'assumir en l'equip en cada moment de la temporada. Així
doncs, hi pot haver jugadors que solament valorin la seva participació en
els moments claus de la competició, mentre que d'altres poden
considerar-se imprescindibles durant tota la competició. Descobrim i
aconseguim el caràcter competitiu de cada jugador i els més joves
acceptaran el seu paper i aniran defensant la seva personalitat competitiva.
L'ambient més o menys competitiu que generen els continguts de les
sessions permet ajustar aquests conceptes i la metodologia usada en l'aplicació
d'aquests continguts determinen el nivell competitiu de les relacions
interpersonals. D'aquesta manera es constitueix l'estil competitiu de l'equip,
la seva personalitat en la competició.
5. Els resultats
obtinguts en la competició són una de les formes d'avaluació
del rendiment de l'equip i, com a tals, influeixen en l'elecció dels
continguts de l'entrenament, i no són solament un factor de valor psicològic
com pot semblar a primera vista. Els bons resultats precedents donen confiança
en allà que fins a aquell moment hem fet segons havíem previst
inicialment i els resultats dolents poden i han de modificar la planificació
en aquells paràmetres d'ajustament de continguts i no els estructurals.
Per
altra banda i d'acord amb els tipus de competició, l'oposat immediat amb
unes característiques determinades conegudes obliga ais ajustaments de
continguts i dels sistemes d'entrenament en aquest microcicle dins els paràmetres
previstos, però que en aquell moment es quantifiquen amb la identificació
de l'estat de forma actual de l'oposat. De manera que si teníem previst
un determinat estat de forma del nostre equip com a suficient per superar un
determinat oposant, i aquest es troba actualment en un altre estat, hem de
modificar allà que hem previst i ajustar-lo a les necessitats actuals i
no assumir riscos en aquest moment segons quina sigui la classe de competició
en què ens trobem. En les competicions en què l'adversari pròxim
es fixa per sorteig, aquest procés d'ajustament és encara més
evident.
6. Les diverses competicions que un equip d'èlit
ha d'afrontar durant la temporada fa que necessàriament s'hagi
d'enfrontar amb d'altres equips també qualificats més d'una vegada
durant la competició. És evident el clima de competició
diferent que es genera entre els "eterns rivals" que s'enfronten en
qualsevol moment de la temporada. Però també en cas que la
societat esportiva valori com a prioritària una o altra competició
en què participa el seu equip.
Aquests criteris a vegades s'anteposen a d'altres dels quals ja hem parlat
i fan modificar els mecanismes de control de l'estat de forma col·lectiva
solament manejant aquest darrer. Des del punt de vista de la planificació
és possible atendre aquesta vicissitud si no afecta de manera
irrecuperable els aconteixements competitius successius que l'equip hagi
d'afrontar la resta de la temporada. És més fàcil quan
aquest exigència només és individual, quan un jugador vol
estar bé quan s'enfronta a un exequip. El problema s'individualitza i
afecta en menor grau els compromisos de l'equip. Possiblement es pugui resoldre
amb un programa de continguts individuals que no afectin el nivell necessari en
forma de col·lectiu.
* Cap dels models de planificació que
fins ara s'aplicaven per resoldre aquests problemes eren vàlids, ja que
aquests models venen dels esports en què aquest clima de competició
no existeix. Especialitats com l'atletisme o la natació on es varen
gestar i experimentar pràcticament totes les alternatives de planificació
vigents no tenen les exigències competitives que hem esmentat. Per això,
cal construir una alternativa de planificació que satisfaci aquestes
necessitats competitives i de naturalesa diferent que en aquest moment obviem
que és específica per aquesta classe d'esports. A I'INEFC de
Barcelona portem més de 15 anys estudiant i practicant el model que a
continuació exposem de manera breu i que soluciona tots aquests problemes
amb una alta fiabilitat i amb una ja suficientment contrarestada eficàcia.
Denominem
sistema microestructurat de planificació, essent una de les característiques
diferencials respecte a d'altres sistemes, a la gran adequació a les
necessitats que té el jugador per aconseguir rendir en els esports en què
es reprodueixen aquestes condicions de competició entre els quals hi
trobem el futbol professional. Alló més significatiu de la
personalitat d'una planificació és possiblement el perfil de la càrrega
d'aquesta alternativa durant la temporada. 1 això és el que
exposem del model de 'microestructuració" de què parlàvem
abans. Té com a fonament les teories de ciclització de
Verjoshansky (anys 80) doncs és la que més s'aproxima a les
necessitats del nostre esport doncs permet: - Més moments d'estat de
forma competitiva que la resta de les opcions durant la temporada. - Es basa en
la concentració de càrrega en períodes curts. - La càrrega
és específica, no hi ha fases de càrrega general. - La
transformació de la qualitat condicional aconseguida es transforma en la
successió de càrrega concentrada de tècnica.
Sobre aquesta base dissenyem la càrrega en la nostra proposta
de microestructuració que entre els seus guanys més significatius
hi trobem:
- La reducció de cicle d'adaptació de
la càrrega al microcicle setmanal.
- Que no hi hagi pèrdua significativa d'estat de forma en cap
microclicle.
- Aconseguir mantenir el rendiment a nivells competitius més enllà
de 40 competicions durant l'any.
- Aconseguir un estat òptim de forma segons les necessitats del
calendari.
- La valoració de la càrrega de la competició
com a específica en el procés del disseny de la càrrega.
- La optimització del jugador es fa per la barreja de
continguts adaptats a l'estructura de càrrega i a les necessitats
personals dels jugadors, permetent aconseguir els estats de forma desitjats,
sense atemptar contra la vida esportiva del jugador.
- Els
microcicles estan relacionats entre si per satisfer simultàniament les
necessitats de la competició, el disseny de càrrega i les
necessitats d'optimització de cada jugador.
- L'adaptació a
la dinàmica de concentració de la càrrega ja es realitza
des de la pretemporada, obtenint així estats de forma en la primera
competició.
- El volum de la càrrega genèric no és
significatiu, els seus continguts són en molts casos solament d'intenció
recuperatória.
- El disseny de la càrrega del
microcicle setmanal en la temporada, pot ajustar-se a realitzar dues
competicions.
La programació de cada microcicle està subjecte a criteris
que satisfan les exigències del clima competitiu però també
necessitats d'una altra categoria.
Essent el disseny de la càrrega el signe més significatiu de
la personalitat d'una planificació, passem a exposar en els dos esquemes
següents, aquests valors en la planificació per microestructuració
que hem exposat:
|
