La
obesitat, entesa com un augment de pes degut a un increment en la quantitat i la
proporció del teixit adipós, constitueix un problema sanitari de
primer ordre. La prevalença d'obesitat franca (IMC > 30 kg/M^2 ) en
el nostre país, encara inferior en comparació amb la d'altres països
industrialitzats però augmentant de forma evident, és d'un 15% en
les dones i un 12% en els homes; el sobrepes (obesitat lleugera o de grau I)
afecta un percentatge sensiblement superior de la població. Aquesta
situació crònica, difícil de corregir una vegada
instaurada, limita de manera significativa I'expectativa i la qualitat de vida,
especialment en els darrers anys d'existència degut a les alteracions
metabòliques i funcionals (hipertensió arterial, cardiopatía
isquèmica, diabetis mellitus, dislipèmia, etc... ) associades a la
obestitat mateixa.
Per reduir
les reserves de lípids (o prevenir l'augment dels seus dipòsits)
s'ha de tenir en compte que el nostre organisme està sotmès a les
mateixes lleis de la termodinàmica que d'aitres sistemes químics o
bioquímics. En principi, l'abordament d'aquest problema sembia molt
simple: per desequilibrar el balanç entre ingestió i despesa energètica
i forçar la movilització i I'ús de les reserves de lípids
hi ha tres solucions: reduir la ingestió, incrementar la despesa o bé
combinar ambdós aspectes reduint la ingestió i augmentant la
despesa.
Aixó
no obstant, les coses no són tan simples com semblen. Quan es redueix la
ingestió, pensant que l'energía que deixem d'ingerir la
subministrarà el teixit adipós, oblidem que en el nostre organisme
existeix una considerable massa cel.lular que no por utilitzar els àcids
grassos com a substrat energètic, i que fonamentalment depèn (en
alguns casos de forma exclusiva) de la glucosa. Una aportació
insuficient d'hidrats de carboni obligarà I'organisme a desmantellar part
de les proteïnes corporals (bàsicament, les dels músculs) amb
I'objectiu de disposar de material útil per a la síntesi de la
glucosa que necessiten el cervell, les cél.lules de la sang, etc... i,
consegüentment, es reduirà la massa magra.
Per altra
banda, quan la dieta té un contingut calòric baix és difícil
assegurar l'adequada aportació de proteïna, d'àcids grassos
essencials, de vitaminas, d'oligoelements, etc... En aquests cas, la proporció
de calories que aporten eis diversos nutrients no es pot limitar a seguir les
recomanacions aplicadas a les dietes amb un contingut energétic "normal".
Molt sovint, es recomanen dietes "equilibradas" de 800-1200 kcalldia
(entenent com a "equilibradas" aquelles en qué les proteïnes
aporten el 12-15% de les calories, eis lípids el 30-35% i eis hidrats de
carboni al voltant del 55-60% de l'energía). D'acord amb aquest criteri,
un individu de 70 kg, que segueixi una dieta hipocalòrica de 800
kcal/dia, ingerirà 24 g de proteïn al dia (les necessitats de proteïna
són de I'ordre de 0.8-1 g /kg, dia), 26 grams de lípids (amb
aquesta petita quantitat és pràcticament impossible assegurar
laportació de I'àcid linoleic, eicosapentaenoic, docosahexaenoic,
etc.. que necessitem) i 116 grams d'hidrats de carboni (les cèl.lules "dependents"
de glucosa requereixen en conjunt uns 200 grams diaris d'aquest monosacàrid).
Un altre
aspecte a tenir en compte és que I'energia ingerida amb els diversos
nutrients no es ..metabolitza" per igual, de tal manera que les calories
aportades en forma de lípids "s'aprofiten" molt més que
les aportades en forma d'hidrats de carboni, essent les subministrades en forma
de proteïna les que més disminució o pèrdues
experimenten durant els processos de digestió, absorció i "assimilació".
Degut a
I'existència d'uns requeriments mínims de nutrients i la
impossibilitat de satisfer-los quan la ingestió calòrica es
redueix per sota uns valors crítics s'ha de recórrer a unes altres
"estratègies" amb I'objectiu de forçar una més
gran utilització d'energia:
A)
estimulant la termogènesi alimentària, incrementant el nombre d'àpats
entre els quals es reperteix la ingestió diària, augmentant la
proporció d'hidrats de carboni, de proteïnes, de "fibra"
dietètica, etc..., mesures que determinen una despesa energètica
suplementaria;
B)
realitzant exercici físic de moderada intensitat però durada
adequada, que afavoreix I'ús dels àcids grassos i potencia
I'efecte termogènic induït per la ingestió d'aliments. A més
a més, l'augment de la despesa energètica no desapareix en el
moment d'acabar I'esforç, sinó que continua durant varies hores
(en el que podríem anomenar I'efecte termogènic post-esforç).
Per altra banda, I'exercici físic té un efecte "tranquilitzant"
que contribueix a moderar la gana fent que la ingestió sigui menys
compulsiva i més "raonable". Limitar-se a una reducció
massiva de la ingestió calòrica, sense tenir en compte la
quantitat i la qualitat dels diferents tipus de nutrients, el nombre d'àpats,
I'efecte de I'exercici físic, etc.... difícilment aconseguirà
una reducció significativa, estable, del pes corporal i dels dipòsits
de grassa (de fet el 90% de les dietes d'aprimament estan abocades al fracàs
abans d'un o dos anys de la seva intruducció). Per això, és
més acceptable per a I'individu i també més eficaç,
una reducció . raonable" i selectiva de la ingestió
(disminuint, de manera especial, aquells aliments rics en grassa, així
com els fregits o els arrebossats) associada a un increment en el grau
d'activitat física, de qualsevol tipus, tenint en compte que la "condició
física" de la majoria dels individus obesos és pobre o
mediocre al començament però que anirà millorant amb la pràctica
i que per incrementar la utilització d'àcids grassos s'ha de
considerar la seva particular dinàmica de movilització i
catabolisme diferents als dels hidrats de carboni.
|
