|
L'esquí de muntanya
L'esquí
de muntanya o esquí-alpinisme és la versió
hivernal del muntanyisme clàssic. Els seus practicants
ascendeixen cims i fan travesses entre valls gràcies al
domini dels esquís sobre qualsevol tipus de neu. La principal
diferència són les fixacions, que mantenen subjectat
el taló durant la pujada i el deixen lliure per al descens.
A més, per a l'ascensió, l'excursionista adhereix
pells de foca a la sola dels esquís, unes tires de fibre
artificial que eviten lliscar enrere i que es treuen un cop dalt
del cim. En general els esquís de muntanya són més
curts que els utilitzats en alpí i els bastons poden "encongir-se".
En cas de neu molt glaçada o pendents molt pronunciats,
els esquiadors de muntanya també porten "ganivetes",
peces metàli.liques afilades que es col.loquen a la sola
de l'esquí. La bota és menys rígida i més
ampla que la d'alpí.
La tècnica
de l'esquí de muntanya es pot aprendre en els nombrosos
cursos que organitzen les entitats excursionistes catalanes. L'ascens
es fa en ziga-zagues per salvar més còmodament el
pendent, es fa la "volta Maria" per girar en vessants
pronunciats i el descens sol ser suau seguint lloms i zones ondulades.
El descens dependrà de les condicions de la neu segons
la temperatura, l'alçada, les nevades, el vent o la boira.
Fins i tot, es pot trobar més d'un tipus de neu en un mateix
descens (pols, gelada, trencadissa...). Les sortides en grup es
fan com a mesura de precaució però també
es pot recórrer a un guia en cas de tenir poca preparació
o de trobar-nos sense companys. Sobre aquest punt, Joan Jover,
guia UIAGM veterà, adverteix sobre els acompanyats que
ofereixen moltes empreses d'aventura: "Només són
guies els professionals que tenen el títol internacional
UIAGM, titulació que avala la seva preparació".
Telemark
Tècnica
i filosofia, la característica genuflexió de l'esquí
en els seus inicis. Malgrat que als Estats Units es força
comú veure telemarkers a les estacions, els practicants
catalans prefereixen els cims i les valls solitàries. Per
tant, els coneixements sobre seguretat, allaus, roba, alimentació
o meteorologia són els mateixos que han de tenir la resta
d'activitats que es mouen en la muntanya hivernal. El material,
en canvi, és totalment diferent: l'esquí és
més ample que el nòrdic i més estret que
l'alpí i té caires metàl.lics; la fixació
no és de plàstic sinó metàl.lica,
només agafa la puntera de la bota i té una peça
de suport per recolzar el taló durant el descens; les botes
són de canya alta, flexibles a la puntera i rígides
a la resta. un equip complet pot costar al voltant de les 150.000
ptes.
Back-Country
És
una modalitat poc coneguda al nostre país tot i que als
Alps i als Estats Units fa anys que es practica. Sorgit de l'esquí
nòrdic, el back-country podria definir-se com un esquí
de muntanya de cotes baixes. David Gaset, director comercial de
la botiga Edelweiss
ho resumeix així: "Permet sortir de les traces, entrar
en el bosc i, gràcies als caires metàl.lics, baixar
amb més seguretat, fins i tot sobre neu glaçada".
El fet que la demanda sigui encara molt puntual, limita el ventall
de models disponibles i, per tant, predominen els equips cars.
Malgrat tot, per unes 50.000 ptes. es poden tenir les botes, les
fixacions, els esquís i els bastons. El material és
un entremig del de muntanya i el de fons: els esquís són
més amples i pesants, tenen caires metàl.lics i
escates a la sola; la bota és tova com la de nòrdic
però més ampla i consistent.
Les
raquetes
Les raquetes
han irromput amb força als Pirineus catalans els últims
anys. "Es tracta d'una faceta de l'excursionisme hivernal
per a gent que vol tenir contacte amb la natura sense el risc
que comporta l'esquí de muntanya", explica Xavier
Gregorik, director del curs de raquetes que cada any organitza
el Centre Excursionista de Catalunya. La facilitat d'aprenentatge
i el baix cost del material fan d'aquesta activitat una de les
més accesibles de totes les relacionades amb la neu. A
més, com explica Gregori, "és l'esport més
lent perquè fins i tot a les baixades tu maques el ritme".
Les
raquetes es fan servir però també poden ser un vehicle
per conèixer l'alta muntanya a l'hivern. Xavier Gregori
apunta que quan s'arriba en aquest punt, s'entra en el terreny
de l'alta muntanya i, per tant, les nocions de seguretat són
imprescindibles: "Per innocent que sembli, les raquetes poden
tenir tants o més problemes que l'esquí de muntanya".
Els practicants
de surf de neu o snowboard han trobat en les raquetes el sistema
ideal per ascendir fins als cims sense necessitat de calçar-se
uns esquís. Un cop dalt, només han de penjar les
raquetes de la motxilla.
El lloguer
de raquetes està ja molt estès a les botigues especialitzades
i a les estacions catalanes. A l'hora de comprar, però,
la varietat encara no és la desitjada pels practicants.
El preu pot oscil.lar entre les 12.000 i les 25.000 ptes. La bota
ha de ser impermeable, còmoda i flexible, característiques
que poden oferir alguns models de calçat de trekking disponible
al mercat.
L'esquí forapista
Esquiadors,
surfistes i telemarkers salten sovint les tanques que limiten
les pistes de les estacions d'esquí per practicar el que
es coneix com forapista. Es diferencia de la resta d'activitats
hivernals comentades per ser l'única que paga forfet ja
que utilitzava els remuntadors. La tècnica del descens
és la de l'esquí de muntanya, però els esquís
que s'utilitzen són els convencionals de pistes, sovint
massa llargs i de vegades carving, models adequats per baixar
per pistes ben trepitjades.
L'afició existeix des de sempre però cada vegada
hi ha més persones sense prou nivell d'esquí ni
coneixements mínims de muntanyisme que s'atreveixen a creuar
els límits. Per aquesta raó, algunes estacions ofereixen
un servei de guies (normalment instructors de l'estació)
que acompanyen per aquests recorreguts. El més recomanable
és fer servir les normes bàsiques de l'esquí
de muntanya: dominar els esquís sobre qualsevol tipus de
neu, consultar el risc d'allaus, no anar-hi sol, portar Arva i
conèixer l'itinerari. Cal tenir en compte que les estacions
solen senyalitzar els recorreguts forapista amb el color groc
però que no es fan responsables dels accidents ocasionats
en aquestes zones.
On iniciar-vos
Els Pirineus
són un escenari magnífic per aplicar la tècnica
que ens han ensenyat en un curset d'alguna d'aquestes especialitzats,
sobretot d'esquí alpí i de muntanya. Cims com el
Bastiments, la Tossa Plana de Lles, la Tosa d'Alp o el Puigmal
són coneguts, a més de la seva bellesa, per ser
prou accesibles per als novells de l'esquí de muntanya.
Pel que fa
a forapista, pràcticament totes les estacions tenen circuits
no trepitjats o algún racó o vessant per on les
màquines no passen. El Montseny és la serra més
propera a Barcelona on podem gaudir de l'esquí back-country,
ideal pels camins de boscos. Les raquetes, per la seva banda,
són molt versàtils perquè permeten a la persona
marcar-se l'objectiu segons l'experiència i ganes de cansar-se
que tingui. Des d'un passeig per una pista coberta de neu al bosc
fins a una travessia entre refugis al Parc Nacional d'Aigüestortes.
Allò
que fa cent anys era acusat d'extravagància al nostre país,
malgrat que als països nòrdics era un mitjà
de transport, és ara una afició popular amb tendència
a expandir-se encara més. Les diferències que tan
clarament marcaven el límit entre l'esquí nòrdic,
l'alpí i el de muntanya, s'apropen amb noves modalitats
que fugen de la massificació a la recerca d'un contracte
més directe amb la natura i, la majoria de cops, amb l'adrenalina.
Precaució i coneixements
La precaució
i la tècnica són els dos grans aliats per evitar
perills i gaudir al màxim de qualsevol tipus d'esquí
forapista. Els esquiadors han d'informar-se molt bé abans
de sortir del recorregut, el risc d'allaus de la zona i les previsions
meteorològiques. Hi ha diverses maneres de recopilar aquesta
informació, a través dels clubs excursionistes,
guies professionals, bibliografia especialitzada, guardes de refugis,
telèfons del temps i l'únic centre de previsió
d'allaus de l'Estat, el de l'Institut Cartogràfic de Catalunya
(ICC).
El Servei
Geològic de l'ICC treballa des de fa 12 anys en l'estudi
de les allaus per orientar en l'estudi de les allaus per orientar
en l'edificació i l'obra pública. Pere Martínez,
responsable de la predicció i cartografia d'allaus, comenta:
"A partir d'alguns accidents de muntanyencs i d'estacions
d'esquí, es va veure que als Pirineus també seria
important conèixer el risc d'allaus, igual que es feia
als Alps". En aquests moments, s'està elaborant una
col.lecció de mapes que indiquen les zones on pot afectar
una allau: "són mapes per a planificació i
gestió del territori, molt útils a l'Administració
i als arquitectes". Martínez afegeix que els muntanyecs
han de conèixer la zona per on es mouen però estan
més afectats per la situació meteorològica
i de la neu del moment.
La recopilació
d'informació es fa a partir de dos aspectes: segons les
vivències de la població autòctonoa i dels
muntanyencs i amb el control de l'evolució del mantella
nival. Amb la informació recollida, s'elaboren uns mapes
que determinen les zones segons el risc comprovat o percebut.
L'eina més útil per als excursionistes-esquiadors
és el Butlletí de perill d'allaus, un informe diari
sobre l'estat de la neu que arriba a Protecció Civil, Direcció
General de Carreteres, entitats excursionistes, estacions d'esquí
i empreses d'esport. Es pot consultar via Internet a http://www.icc.es/allaus,
per telèfon (93-423.25.72 o 93-423.29.67) o al teletext
de TV3.
|
Informació
facilitada per
|
